Si l’entrevista a Manuel Segura (comentada també en el blog) feia molt d’èmfasi en l’educació de les emocions i el fomentar els pensaments positius des de el punt de vista de la pràctica pedagògica, en aquesta interesantísima entrevista al cirurgià Mario Alonso Puig trobem els arguments científics que demostren allò que molta gent (i no només els “il·luminats, savis i meditadors” que menciona l’article) venia creient de forma intuïtiva des de temps antics fruit de la seves pròpies (i potser també alienes) vivències personals: que hi ha una interacció directa entre cos i ment i que totes dues es modifiquen i transformen mútuament. És un d’aquells “descobriments” científics que ho són en la mesura que s’ha pogut demostrar per fi amb experiments científics una teoria que havia estat vista amb escepticisme pels sectors més tradicionals pel que suposa de trencament dels paradigmes establerts durant segles per la medicina occidental. Obsessionats en compartimentar-ho tot en micro-especialitats i en analitzar els arbres oblidant els boscos, havíem rebutjat una idea que l’antiquíssima medicina tradicional xinesa fa molts segles que tenia assumit: considerar l’esser humà com una unitat (cos, ment i esperit) i tractar el pacient d’una forma més globalitzadora, no només la malaltia. Fins i tot i ha ressorgit una antiga teoria filosòfica anomenada “holisme” basada en una concepció integradora i en la idea de que la totalitat d’un sistema (com ara un individu) es més que la suma de les seves parts, i per tant no pot ser explicada només per un anàlisi (per molt exhaustiu que sigui) del seus components.
Ara que diversos experiments científics han deixat palesa (insisteixo: a Occident) aquesta interacció podríem dir que es donen les condicions per canviar de model i vèncer la inèrcia de tants segles amb una visió massa inflexible i limitada de l’esser humà, que no és cap màquina, o en tot cas seria una màquina amb un “fantasma” inaprehensible a dintre que és la seva ment, comandada per un cervell que no deixa de sorprendre’ns per la seva plasticitat i poder d’adaptació. Si pogués escollir un camp en el qual m’agradaria que la ciència donés passos de gegant en un futur pròxim seria el de la neurologia: el cervell perdria part de la seva “màgia” i els seus misteris, però a canvi els éssers humans ens coneixeríem millor i podríem fer front a molts reptes encara pendents com ara les malalties degeneratives, la intel·ligència artificial, la recuperació d’una embòlia o un estat de coma o l’apassionant tema que es tracta a l’article: la capacitat transformadora (en el sentit més físic) que tenen els pensaments i les emocions sobre l’organisme.
Són molts els detalls mencionats a l’article que tenen alguna possible vinculació amb el món de l’ensenyament. Aquesta és la meva reflexió sobre alguns d’ells:
1. El primer de tots i potser el més important és el de la necessitat d’educar i conèixer millor les emocions i de fomentar els pensaments positius. Fa dues setmanes vam fer una activitat al curs que consistia en convertir diverses frases amb un clar sentit de reprovació (com ara “no fas mai els deures!”) en frases d’un caire més positiu que vinguéssin a dir el mateix però d’una forma més constructiva (“a veure si em dones una alegria i em demostres que quan vols treballes”). Un simple detall de forma com aquest ajuda a que els alumnes se n’adonin que la teva funció és ajudar-los a millorar, no pas enfonsar-los o humiliar-los (i menys encara en públic). Tampoc no és qüestió de passar-se de “progressista” fins al punt de semblar un col·lega i perdre el rol de professor. De fet, jo he tingut alguna experiència molt alliçonadora i negativa en aquest sentit a la gestió d’aula d’un grup d’alumnes (massa petits per algú que com jo venia de secundària) per deixar la corda massa llarga i fluixa, cosa que va produïr un augment de la indisciplina i una certa anarquia a classe. En aquest sentit és molt ressenyable que els propis plans educatius dissenyats per les administracions també van caure en certa manera en el mateix parany d’excés de “bondat” quan van proclamar la fi del sistema de notes tradicional per substituir-lo pel moderníssim “evoluciona favorablement” o “necessita millorar”: la conseqüència va ser no el fomentar alumnes il·lusionats i amb mentalitat positiva sinó una forta una davallada en el nivell d’autoexigència dels alumnes per la nul·la competivitat i matisos que té aquest tipus d’avaluació.
Permeteu-me que faci un breu parèntesi per comentar una vivència molt personal. En l’article es parla de les implicacions de la interacció pensament-cos a nivell general, i som molts el que hem viscut directa o indirectament alguna experiència que semblava demostrar-ho. En el meu cas puc explicar la trista experiència de la meva mare, que va patir durant 13 anys un càncer i estic convençut que va ser la somatització del terrible sentiment de culpa que va tenir un temps abans quan el meu avi es va suïcidar perquè no podia suportar més la vida que portava i volia abandonar la meva àvia i venir a viure amb nosaltres. Ella va pensar que no era bo que se separés de l’àvia i el meu avi no va aguantar més que uns pocs mesos, fet que va deixar destrossada la meva mare. Podríeu dir que no en tinc cap prova (i és veritat) però sí una ferma intuïció per la forma com es van encadenar els fets.
Tornant al exemples del món educatiu tots hem viscut casos d’alumnes amb cert complex d’inferioritat o manca d’autoconfiança que han viscut una gran transformació gràcies al reforç positiu i l’ajuda per part d’algun mestre, o fins i tot dels propis companys si hi posen una mica de voluntat. També trobem alumnes amb importants mancances o problemes que afecten directament les seves aptituds per aprendre, però fins i tot en els casos més greus sempre és possible trobar alguna cosa positiva, com ara l’esforç que hi puguin posar de la seva part (quantes vegades no haurem aprovat algun alumne només per aquest motiu?). Una cosa que hem de fer més sovint és felicitar-los quan fan les coses bé; a mi per exemple m’agrada molt quan em fan una bona redacció fer que la llegeixen en veu alta a tots els companys, i si potser la feina no és prou bona com per que serveixi de model positiu als companys però saps que aquell alumne s’ha esforçat prou, intentar trobar el que hi pugui haver de bo i destacar-li, i no dir simplement que l’exercici és molt fluix. Com a conclusió d’aquest important apartat de l’article m’agadaria citar el pedagog Saturnino de la Torre, que d’alguna manera coincideix també amb la visió de Luis Segura i de Manuel Alonso Puig quan diu que “educar es sacar lo mejor de cada persona”. Educar és un procés actiu en el qual l’alumne no és doncs l’únic que ha d’aprendre a buscar i trobar; també el mestre ha de ser un ”explorador” flexible i atent de l’alumne com a persona, i no veure’l només com un receptacle buit que hem d’anar omplint de coneixements.
2. La idea de que hem de “ser fidels a les nostres paraules i no traicionar-les” és un principi ètic que no per molt bàsic i de sentit comú deixa de ser poc aplicat a la vida quotidiana. Ens fem un fart tots els dies de sentir paraules per part de la gent que ens envolta que després es demostren buides o de vegades fins i tot en el mateix moment de sentir-les, perquè ja coneixes aquella persona i saps que no n’has de fer cas perquè és un tret de la seva personalitat. No podem ser fidels al 100% al nostre pensament i anar dient sempre la veritat a tothom (per molt que cuidem les formes): seria una pràctica destructiva i d’alt risc social i a tots se’ns acudeixen les possibles conseqüències. Ens agradi o no, tota societat té unes normes de comportament destinades a mantenir un cert equilibri, i si en volem formar part de vegades ens veiem obligats a desenvolupar uns determinats rols, com actors en una obra de teatre, i això implica un cert aprenentatge del fingiment, per tal de fer millor els papers que hi tenim assignats (i que no sempre hem escollit voluntàriament). Quin mestre no ha hagut mai de fer el paper de “dolent”, amenaçant els alumnes per esperonar-los a treballar millor, encara que potser aquest mestre sigui una persona amb molt autocontrol a qui li costa fer un crit? Això sí, cal ser prudents i no dir o prometre coses que després no podràs (o voldràs) complir, perquè els alumnes, per molt petits que siguin, se’n recorden molt bé de les coses quan els hi toquen de ple, i si vas prometre que quan acabin el tema els posaràs una pel·lícula si es porten bé ho has de complir. També s’ha de ser coherent i donar un tracte igualitari i just a tothom: si deixes passar una malifeta a algun alumne i després li retreus a algun altra de ben segur es queixarà perquè no el tractis igual.
També es parla a l’entrevista de la capacitat transformadora de “l’energia vital”. M’ha agradat molt que utilitzés aquesta expressió perquè els xinesos fa molts segles que la coneixen i li han posat nom: en diuen “Qi” i és un concepte central a la medicina xinesa que fins ara al món científic occidental li ha costat acceptar. Suposo que ho voldran reduir a una mena d’impulsos bio-elèctrics però, com em va dir un mestre de tai-chi, que no es pugui mirar al microscopi ni aïllar o extreure no vol dir que no la poguem sentir.
Tornant al cas de la meva mare, en una de les seves recaigudes per la metàstasi del càncer va tenir un pos-operatori que li va provocar una embòlia cerebral i l’estat de coma, del qual sortosament va sortir després d’un mes. Després va lluitar durant una llarguíssima rehabilitació per tal de que el seu costat esquerra tornés a respondre les ordres que el seu cervell li donava inútilment; doncs bé, no va tornar a ser autònoma i a recuperar la mobilitat (amb certes limitacions, això sí) fins que no la vam portar a un metge coreà que va combinar la rehabilitació tradicional amb exercicis amb l’acupuntura tradicional xinesa, amb resultats que ens van sorprendre a tots i la vam omplir d’il·lusió i ganes de tornar a viure i lluitar per vèncer la malaltia. Va ser la seva millor època (dintre de la desgràcia) com a malalta de càncer, perquè se sentia menys dependent i més forta i capaç de tornar a fer una vida relativament més normal que abans. Durant aquell període d’uns cinc anys els pensaments negatius no van ser tan presents com abans i la malaltia semblava progressar i quedar convertida en un trist record del passat. Però malauradament passat aquest període d’esperança una nova metàstasi li va donar el cop final que la va enfonsar definitivament en pocs mesos (física i anímicament) fins a la seva mort.
Explico tot això perquè els que hem conviscut durant anys amb un malalt crònic podem donar fe de la interacció mútua entre cos i ment sense necessitat de cap experiment científic; a la meva mare la malaltia fins i tot li va canviar la personalitat, fins a semblar una altra persona. Potser alguns dels casos (no gaire freqüents, és cert) de recuperació als quals els metges no han sabut donar explicació científica convincent tenen a veure amb aquesta energia misteriosa interior que pot obrar grans transformacions en el cos de les persones. No és estranya la creixent popularitat a Occident d’algunes de les ancestrals pràctiques orientals que aprofiten aquesta energia i ens ajuden a mantenir el nostre cos més sa i en equilibri (el famós yin i yang): el tai-chi i el yoga en l’aspecte més “lúdic” i l’acupuntura o el shiatsu en l’aspecte “medicinal”, per citar només les més esteses i conegudes.
Els malalts crònics i els alumnes a l’escola tenen en comú el fet de què tots dos veuen dia a dia les seves aptituds i capacitats enfrontar-se a nous reptes d’aprenentatge que depenen tant dels estímuls exteriors com de la seva pròpia actitud vital. En el cas de la meva mare (que sortia d’un coma i patia un càncer) la frustració de recordar que quan estava sana podia fer moltes coses que ara li eren difícils o gairebé impossibles quedava aparcada per la satisfacció i les noves forces que guanyava cada vegada que aconseguia recuperar algun nou moviment com apropar la seva mà esquerra a la boca o l’orella. Hi van influir els estímuls exteriors dels exercicis de rehabilitació i acupuntura però sobre tot l’esperit de lluita i una actitud positiva i lluitadora, a més del recolzament i carinyo de la família. A l’escola (una situació molt menys estressant que la del malalt) podem afavorir uns bons estímuls exteriors amb elements tan diversos com la nostra paciència i suport constant, relacionant els nous coneixements amb els que ja tenen (aprenentatge significatiu), buscant mètodes de treball dinàmics i despertant la seva curiositat i la participació activa a classe: no “ensenyar”, sinó fer que l’alumne aprengui i tingui més confiança en si mateix. Si el inputs que reben a classe són positius serà més fàcil obtenir bons resultats i que els alumnes siguin conscients dels seus progressos, allunyant-se així de la frustració i l’abandonament escolar; per cert, Espanya té una de la taxes més altes de tota la Comunitat Europea, i la causa no deu ser perquè els alumnes espanyols siguin diferents sinó més viat que hi ha coses al nostre sistema educatiu que no estem fent bé.
3. Un altre aspecte esmentat a l’article que voldria comentar són els efectes positius (fisiològics i no només anímics) que tenen la relaxació i la concentració en la respiració. La rigidesa dels mètodes i plans d’estudi (i dels que els dissenyen) i la obsessió per una escola a la manera tradicional on dediquem la major part del temps als coneixements deu ser la causa que encara avui no s’hagi establert la obligació a totes les escoles de dedicar cada dia al matí i a la tarda a les pràctiques de relaxació (millor encara si és amb l’ajut de la musicoteràpia).
Fins i tot empreses capdavanteres en la tecnologia com Google han descobert els beneficis que una petita “siesta” té sobre la concentració i el rendiment dels treballadors, però el sistema escolar en aquest cas va molt endarrerit respecte al mercat. És decebedor i frustrant pensar en tot el que podríem guanyar amb uns senzills exercicis respiratoris per entrenar els nostres cossos i ments en la relaxació i la concentració des de ben petits a l’escola, i que no s’està fent perquè els que manen ni tan sols hi han pensat... No em sorprèn que un dels beneficis ara comprovats científicament sigui l’augment del benestar per la major secreció d’endorfina i serotonina, però sí que em sorprèn més que un altra conseqüència sigui de caire tan fisiològic i cognitiu com la millora de la connexió entre els dos hemisferis: ves per on, potser hem trobat una manera a l’abast de tothom de crear “autopistes” al nostre cervell que en millorin les connexions neuronals! Quantes portes es deuen estar obrint a mesura que aprofundim en l’estudi del funcionament del cervell; potser la concentració (a nivells molt profunds) i l’autocontrol conscient dels propis sistemes de percepció cerebral és la clau de misteris com ara l’aparent incapacitat de sentir dolor dels faquirs indis o els llarguíssims períodes de dejú total a que sotmeten els seu cos els savis ascetes, ral·lentitzant el seu ritme metabòlic com un os en plena hibernació.
4. Tampoc em sorprèn la dada de què “el 93% de l’impacte d’una comunicació és subconscient”. Ja fa dècades que els especialistes en semiòtica han vist la importància de la comunicació no verbal i de fet tots els estudis apunten que quan hi ha contradicció entre els senyals no verbals i els verbals el receptor tendeix majoritàriament a refiar-se del missatge no verbal, precisament perquè sabem que és el més sincer: la immensa majoria de la gent no ens hem entrenat mai per controlar-lo, mentre que els molts anys d’aprenentatge del llenguatge verbal des de ben petits ens han convertit a tots en veritables “actors” experts en la seva manipulació i en l’art del fingiment. Ja vaig dedicar un comentari a aquest aspecte en el vídeo “Un nus al llençol” o sigui que no insisteixo més.
5. Voldria fer una nova referència al cinema i també a les meves vivències vitals per comentar l’afirmació a l’entrevista de què “tendim a la seguretat d’allò conegut” i que això ens impedeix avançar i sortir de la nostra “zona de confort”. Aquest és un confort que només és aparent perquè es basa en la ignorància del que hi podria haver fora de la nostra zona de confiança, les fronteres de la qual seran més amples com més inconformista sigui la persona de qui es tracti. Si recordeu aquella magnífica pel·lícula del director M. Night Shyamalan “El Bosque” (The village, en el títol original anglès), el protagonista col·lectiu era una aïllada comunitat d’estil de vida primitiu (una mica com la secta d’un altre film menys filosòfic, “Único testigo”) del si de la qual ningú s’atreveix a sortir perquè unes criatures terrorífiques que viuen a l’exterior els ho impedeixen. El personatge principal es veu obligat a escapar (més per la força de les circumstàncies que no per inconformisme) d’aquell món asfixiant marcat per les estretes fronteres de la foscor del bosc i acaba descobrint la realitat del món exterior civilitzat de ple segle XX i, encara més important, se n’adona que les suposades criatures que terroritzaven el poble eren un frau creat pels seus propis caps de la “tribu” per a mantenir-la unida sota el yugo de la por a l’exterior. Jo vaig entendre el film com una veritable paràbola (en clau de terror, molt estilitzat això sí) del fonamentalisme i la intolerància de certs sectors de la societat yanqui envers el que és massa diferent, i una crítica de la ignorància que fa que despreciem tot allò que ignorem (“desprecia cuanto ignora” deia Antonio Machado parlant de la España negra tradicionalista). Fins i tot es podria afirmar (agosaradament) que es refereix als governants americans, perquè no hem d’oblidar que el film va ser una mica posterior a tota la paranoia col·lectiva de por al terrorisme dels anys immediatament següents als atemptats de l’11S a Nova York. Doncs bé, a la vida de vegades ens passa també com a aquesta petita comunitat protagonista de la pel·lícula: la nostra situació personal potser no és la millor desitjable, però com que és la única que hem tastat i que coneixem bé (amb tots els seus defectes) ens agafem amb força al que pugui tenir de bo, ens hi conformem i pensem que potser el que trobarem “a fora” (a la foscor del bosc) serà encara pitjor. I així de vegades molt gent va fent i van passant els anys sense gaires sotracs...però tampoc alegria o il·lusió pel que està fent de la seva vida. Aquest trist conformisme de “l’anar fent” ho podem aplicar al terreny laboral (i més encara en temps de crisi i atur creixent com els actuals) però també en el més personal de les relacions afectives: quantes parelles no haurem conegut que ja no s’estimen però segueixen juntes aguantant-se per por a tenir un trasbals encara major amb una nova parella, o potser (més comprensible) per no perjudicar els fills?
Perdoneu que torni a parlar de mi mateix però en aquest punt no volia deixar d’esmentar que em vaig passar gairebé 9 llargs anys de la meva vida en una feina de comercial d’una naviera multinacional que al segon o tercer any ja se’m va convertir en rutinària i sense estímuls ni canvis de cap tipus: visitava molts clients però com el nostre servei no tenia gaires secrets sempre tenia el mateix joc de cartes per oferir, amb petites variacions; fins i tot la tipologia de clients tenia poques variants; el gos era el mateix, però amb diferent collar. Un dia un client que s’havia convertit gairebé en amic em va oferir dirigir una sucursal de la seva empresa a Xina que estaven a punt d’estrenar però també ho vaig rebutjar, per por a canviar de país i viure en una cultura tan diferent com la xinesa (“si al menys conegués l’idioma...”, em deia a mi mateix).
El cap de la nostra empresa a Barcelona era una persona excel·lent en tots els sentits (no puc dir el mateix del cap general), molt equànime i serè, i potser pel convenciment de que seria difícil trobar-ne un altre d’igual o millor fora d’aquell petit món vaig aguantar la rutinària calma durant massa anys, funcionant en pilot automàtic i avorrint-me terriblement... fins que un dia vaig dir-me "prou, me’n vaig, no vull seguir amb aquesta feina". Em va ajudar bastant a fer el salt el fet que em van arreglar els papers de l’atur, donat que no havia buscat res en el sector (ni ganes que tenia) i també que una companya meva havia decidit donar també el mateix cop de timó a la seva vida en complir els 40 anys (“és un bon moment", em deia). Em vaig apuntar a les llistes del departament d’educació i molts mesos després en van cridar per fer la meva primera substitució, a una aula d’acollida d’un institut d’Hospitalet de Llobregat, que per sort va anar molt bé i em va confirmar que estava en el bon camí i el canvi era per millorar: havia recuperat la il·lusió amb una nova feina difícil però estimulant gens rutinària i fins i tot havia tornat a sentir amb força el vincle juvenil amb el món de l’ensenyament, abandonat en acabar unes fructíferes pràctiques a l’institut Jaume Balmes de Barcelona quan feia el CAP a mitjans dels anys 90, poc temps després de llicenciar-me en filologia.
6. Voldria tancar aquesta llarga reflexió amb l’últim punt que considero destacable de l’entrevista a Manuel Alonso Puig, quan diu que “per que hi hagi espontaneïtat primer ha d’haver-hi preparació, sinó només hi ha automatismes”. Hi estic completament d’acord: hi ha gent que es treu el barret admirant-se de la capacitat improvisadora de molts artistes (siguin músics o actors o pintors, etc) sense adonar-se de tots els anys d’esforços i feina dura que hi ha al darrera. Només així poden dominar les tècniques que els permetin fer una veritable obra d’art i no una simple repetició automàtica d’esquemes sense ànima. No recordo si va ser Miró o Picasso qui va dir que a ell la inspiració sempre li havia arribat mentre treballava; no es tracta doncs de quedar-se endormiscat esperant que t’iluminin les muses del cel; fins i tot un poeta tan genial i personalíssim com Baudelaire deia que l’obra de tot bon artista era un 10% d’inspiració i un 90% de transpiració (perdoneu si la cita no és exacta, però sempre he tingut una pèssima memòria pels números).
La nostra feina com a educadors no requereix el toc personal intransferible de l’artista, però sí que és molt complexa i necessita molts anys de “suors” i aprenentatge, perquè ens enfrontem a un “material” tan sensible com són els nens, immersos en el procés de transformació personal a tots els nivells que implica el pas per l’escola, a on passaran molts anys de la seva vida fins a entrar (permeteu-me la metàfora) en les llums i les foscors de la societat adulta.
