Aquest és el meu tercer curs com a interí a les llistes del departament d'educació de la Generalitat. Fins ara havia fet vàries substitucions de diversa durada a secundària en instituts de L'Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze de Besora, Sant Vicenç de Castellet i Capellades. Les dues més llargues van durar al voltant de tres mesos, per la qual cosa encara no he arribat als 12 mesos totals d'experiència (com tots els que fem aquest curs!). Aquest any vaig decidir afegir també primària i anglès per augmentar les meves opcions i per primer cop m'han donat una substitució per tot el curs. Amb els errors he anat prenent consciència a poc a poc de la diferència de mètode i d'actitud i de moltes coses més que hi ha entre primària i secundària, especialment quan faig classe al cicle inicial i mitjà, i per sort els companys em donen molts consells per adaptar-m'hi.
La meva escola es diu Mare de Deu del Portal, a la localitat de Prats de Rei, a 83 Km de Barcelona, i forma part de la ZER Vent d'Avall, a l'Alta Anoia. Com que no sóc mestre itinerant hi estic tot el dia i dono classes de diversers asignatures a grups des de 1er a 6è. Però com que és una escola rural tenim barrejats alumnes de dos (o fins i tot tres) nivells i edats diferents a la mateixa aula, per la qual cosa has de tenir-ho tot molt ben lligat i programat perquè tots els grups aprofitin el temps i treballin alhora. De vegades fem activitats conjuntes i els més petits treuen profit de la presència dels grans però aixó no passa gaire sovint (només en activitats orals), perquè el programa no té masses punts d'intersecció. El cas és que la feina de programar es multiplica has d'estar per tothom: ja no és només la diversitat individual sinó també la de grups i nivells. A més lógicament el temps de classe és el mateix que si només tinguéssis un sol grup, no es pot estirar per molt que ho necesitis...
Haig de confessar que com que estava acostumat als grups de secundària, en veure els nens tan petits de primària vaig cometre l'error d'adoptar amb ells una actitud potser massa toba al principi i ara m'està costant de posar-me més dur amb ells (tinc molta paciència, però també poc geni) perquè s'han acostumat a una manera de fer massa tolerant. Com que tinc alguns alumnes molt mogudets d'aquells que no callen mai sovint haig de negociar amb ells com si fos una tutoria per fer-los recordar i respectar les normes de classe. A poc a poc ho vaig aconseguint però hi han dies que em costa molt d'esforç perquè tampoc puc castigar-los sovint sense pati (ja sé el que és tenir queixes d'algun pare/mare per aquest motiu...) El proper curs, per molt petits que em semblin els nens prendré una altra actitud de bon començament perquè no pot ser que es pensin que com que sóc molt "enrotllat" amb mi poden anar al seu aire. T'han de veure sempre com un mestre, amb el respecte i la distància que aixó implica.
Els dono no només l'assignatura de castellà (la que feia a secundària), sinó també anglès, medi natural i social, ètica, reforç de lectura en català i fins i tot mitja hora de música a la setmana. Però l'assignatura que més m'agrada és una de nova a 6è curs que es diu "sensibilització artística": una hora a la setmana que durant el primer trimestre hem dedicat a la música, amb audicions i algunes webquests més o menys interactives, i en aquest segon trimestre farem alguns pintors. El primer que he escollit és en Marc Chagall, i sembla que els està agradant. És una assignatura no reglada (ni evaluable) de caire transversal perquè pots treballar la llengua, les TIC, la creativitat i la història (del món, no només de l'art).
De totes les meves experiències en la meva encara curta carrera d'ensenyant potser destacaria el mes i escaig amb el qual vaig debutar com a substitut, en l'institut Margarita Xirgu de L'Hospitalet de Llobregat, que té més d'un 80% d'alumnes de famílies immigrants. Em va tocar una aula d'acollida de 12 alumnes, 3 del Marroc, 2 del Pakistan, 3 de Senegal, 3 xinesos i un dominicà. Com que vaig entrar al febrer els alumnes ja començaven a conéixer el català i tot va anar molt més rodat del que em pensava. Excepte un dels xinesos que feia campana sovint per estar a la sala de joc del barri els altres alumnes em van sorprendre amb la seva actitud i immenses ganes d'aprendre. Fins i tot una alumna xinesa em va regalar l'últim dia un mòbil metàl·lic de l'horòscop xinès molt maco per penjar. La despedida així no va ser tan trista, perquè es va barrejar amb la sensació d'haver fet les coses bé i la satisfacció de comprovar que els nens estaven agraïts per aquelles poques setmanes que havia passat amb ells.
domingo, 16 de enero de 2011
martes, 4 de enero de 2011
Seguretal i salut laboral a la meva escola
La meva escola es diu Mare de Déu del Portal i és l'escola principal de la ZER Vent d'Avall, a l'Alta Anoia. Es troba en la petita població de Prats de Rei i és una escola no gaire gran d'una sola planta. Totes les aules tenen uns finestrals molt amples però no són de porta corredissa sinó que s'obren cap a dintre, cosa que té dos inconvenients: impossibilitat de ventilar l'aula amb les cortines baixades i el més important: possibles cops contra les finestra quan estan obertes (precissament per això només ho fem quan no hi han alumnes a la classe). Ja que parlem de les finestres, com que estem en un entorn rural a l'estiu no és gaire recomanable obrir-les perquè de seguida entren olors de purins i sobre tot mosques i altres insectes que poden molestar o distorsionar la classe (els alumnes de seguida es distreuen). Però això no crec que pugui afectar gaire a la salut (a no ser que es tractés de mosquits tigre o algun insecte similar). Així doncs, si fa molta calor, és pitjor el remei que la malatia. T'has d'aguantar. De totes maneres tenim la sort que els sostres són molt alts i hi han pocs alumnes, per la qual cosa no es nota gaire la xafogor.
Ja he dit que és una escola d'una planta, i no gaire gran: només 4 aules (la d'infantil, la de 1er, la de 2on i 3er i la la de 4rt, 5è i 6è, i la saleta d'ordinadors), una biblioteca, un petit despatx que comparteixen la directora i l'administrativa i els lavabos. Per tant les evaquacions són fàcils i ràpides. De fet ja hem fet un simulacre aquest curs i ha estat un èxit. Això sí, com que no hi han detectors d'incendi l'alarma la va fer xiular un dels mestres.
Els mestres no tenim cap espai propi i aprofitem les taules grans sobrants de les aules per fer la nostra feina quan no estem donant classe. Durant les hores lectives se'm fa difícil seure, sempre estic movent-me amunt i avall i ajupint-me a l'alçada dels nens, cosa que de moment no m'ha portat cap problema de mals d'esquena.
Els fumadors han de sortir al pati i per tant no hi ha mai problema amb aquestes olors; únicament la olor dels cafès, perquè hi ha una màqina tipus Nespresso en un racó d'una aula, però no crec que aquesta olor sigui molesta en absolut.
Als lavabos hi ha força higiene perquè la dona de fer feines els neteja cada dia, cosa que trobo essencial, perquè els nens més petits (i també els grans) no tenen gaire cura de deixar-los ben nets...
El pati té una zona a la qual durant l'hivern no hi toca el sol fins la tarda perquè un edifici hi fa ombra. Aquest trobo que és el principal focus de possibles riscos per als alumnes, perquè als matins molt sovint si durant la nit ha plogut degut a les baixes temperatures s'hi formen tolls glaçats a una zona que ocupa ben bé una quarta part del pati. Sempre hi ha algun mestre vigilant quan passa això, però als nens els encanta patinar i relliscar sobre la superfície congelada!
Durant aquest curs de moment només hem tingut un problema relacionat amb la salut i higiene degut a que hi han dos alumnes de primària que no tenen gaire cura de l'higiene a casa seva i per culpa d'aixó els hem trobat polls en dues ocasions, enviant-los a casa un parell de dies i donant a tots els pares una nota d'avís informativa.
Ja he dit que és una escola d'una planta, i no gaire gran: només 4 aules (la d'infantil, la de 1er, la de 2on i 3er i la la de 4rt, 5è i 6è, i la saleta d'ordinadors), una biblioteca, un petit despatx que comparteixen la directora i l'administrativa i els lavabos. Per tant les evaquacions són fàcils i ràpides. De fet ja hem fet un simulacre aquest curs i ha estat un èxit. Això sí, com que no hi han detectors d'incendi l'alarma la va fer xiular un dels mestres.
Els mestres no tenim cap espai propi i aprofitem les taules grans sobrants de les aules per fer la nostra feina quan no estem donant classe. Durant les hores lectives se'm fa difícil seure, sempre estic movent-me amunt i avall i ajupint-me a l'alçada dels nens, cosa que de moment no m'ha portat cap problema de mals d'esquena.
Els fumadors han de sortir al pati i per tant no hi ha mai problema amb aquestes olors; únicament la olor dels cafès, perquè hi ha una màqina tipus Nespresso en un racó d'una aula, però no crec que aquesta olor sigui molesta en absolut.
Als lavabos hi ha força higiene perquè la dona de fer feines els neteja cada dia, cosa que trobo essencial, perquè els nens més petits (i també els grans) no tenen gaire cura de deixar-los ben nets...
El pati té una zona a la qual durant l'hivern no hi toca el sol fins la tarda perquè un edifici hi fa ombra. Aquest trobo que és el principal focus de possibles riscos per als alumnes, perquè als matins molt sovint si durant la nit ha plogut degut a les baixes temperatures s'hi formen tolls glaçats a una zona que ocupa ben bé una quarta part del pati. Sempre hi ha algun mestre vigilant quan passa això, però als nens els encanta patinar i relliscar sobre la superfície congelada!
Durant aquest curs de moment només hem tingut un problema relacionat amb la salut i higiene degut a que hi han dos alumnes de primària que no tenen gaire cura de l'higiene a casa seva i per culpa d'aixó els hem trobat polls en dues ocasions, enviant-los a casa un parell de dies i donant a tots els pares una nota d'avís informativa.
Metàfora de l'educació
Si hagués de trobar alguna metàfora que reflectís com entenc la feina de mestre d'escola seria la d'un viatge, un llarg viatge pels oceans en un gran vaixell de vela d'aquells que necessiten de moltes mans per arribar a bon port.
El viatge d'aprenentatge de fet duraria tota la vida, perquè tothom estem sempre aprenent coses, tant mestres com alumnes, però les etapes reglades (una mena de "llibre de ruta") serien òbviament les que marca la llei d'educació i els decrets corresponents d'infantil, primària i secundària.
El timó el portaria cada un dels diversos mestres i els seus respectius alumnes participarien activament en la feina de conèixer's a si mateixos i descobrir el món que els envolta i les seves dificultats (la mar poques vegades està en calma), trobant la manera d'apropar-se a uns objectius més o menys ambiciosos i definits que són els que marca el capità.
La part de la planificació és potser la més difícil: no es tracta només, ja ho sabem, d'aprendre a fer nusos o interpretar els mapes o qualsevol altra feina més o menys tècnica sinó de quelcom molt més complex, gradual i planificat: que el viatge s'ajusti al llibre de ruta, que es cumpleixin un objectius dins d'un periode temps determinat (unitat, trimestre, curs, etapa, nivell...) preveure els possibles entrebancs que ens trobarem, planificar les activitats, motivar els alumnes, evaluar el rendiment i l'actitud...
He dit que la (bona) planificació és una tasca difícil, però per els interins com nosaltres fa poc temps que tenim un timó a les mans i de vegades ens trobem que la mar alguns dies està molt moguda i hem de fer més esforços per controlar el vaixell; fins i tot ens podem trobar elements exteriors com ara un ruixat que poden afectar el rumb, i en aquest cas el millor que podem fer es esperar que escampi el temporal.
Sens dubte el més apassionant és comprovar com el viatge i la interacció entre alumnes i mestre ens ensenya noves coses cada dia i per tant es fa difícil caure en la rutina. Quan estàs començant el que hi ha més aviat és la incertesa cada vegada que agafes el timó de si tot anirà segons el que havies planificat o si hauràs d'improvisar solucions als entrebancs que van sorgint sobre la marxa. Alguns dies potser ets com el capità que s'orienta només mirant l'horitzó o les estrelles, però això només serveix per a trajectes curts o vorejant la costa. Pels viatges més llargs en canvi es fa imprescindible una bona planificació, seguir els mapes i utilitzar tots els instruments possibles perquè els mariners no se't cansin si passen massa estona només bregant amb les vel·les.
Per allà on passa el teu vaixell hi han passat molts altres abans, però ben segur que no totes les rutes són igual de bones: has de conéixer les característiques de la teva nau i de la teva tripulació (amb tota la seva diversitat) i trobar la que més s'escau.
El timó s'ha d'agafar amb força sinó vols que sigui el mar (o potser els aprenents mariners) qui et marquin el rumb a seguir pel vaixell. Però això no vol dir mai que l'actitud del capità hagi de ser inflexible: ha de saber escoltar i comprendre els seus mariners, que estan fent (ells sí) el seu primer viatge en aquest vaixell, mentres que per a tu només és el primer viatge amb la responsabilitat d'un capità, que és molta.
El viatge d'aprenentatge de fet duraria tota la vida, perquè tothom estem sempre aprenent coses, tant mestres com alumnes, però les etapes reglades (una mena de "llibre de ruta") serien òbviament les que marca la llei d'educació i els decrets corresponents d'infantil, primària i secundària.
El timó el portaria cada un dels diversos mestres i els seus respectius alumnes participarien activament en la feina de conèixer's a si mateixos i descobrir el món que els envolta i les seves dificultats (la mar poques vegades està en calma), trobant la manera d'apropar-se a uns objectius més o menys ambiciosos i definits que són els que marca el capità.
La part de la planificació és potser la més difícil: no es tracta només, ja ho sabem, d'aprendre a fer nusos o interpretar els mapes o qualsevol altra feina més o menys tècnica sinó de quelcom molt més complex, gradual i planificat: que el viatge s'ajusti al llibre de ruta, que es cumpleixin un objectius dins d'un periode temps determinat (unitat, trimestre, curs, etapa, nivell...) preveure els possibles entrebancs que ens trobarem, planificar les activitats, motivar els alumnes, evaluar el rendiment i l'actitud...
He dit que la (bona) planificació és una tasca difícil, però per els interins com nosaltres fa poc temps que tenim un timó a les mans i de vegades ens trobem que la mar alguns dies està molt moguda i hem de fer més esforços per controlar el vaixell; fins i tot ens podem trobar elements exteriors com ara un ruixat que poden afectar el rumb, i en aquest cas el millor que podem fer es esperar que escampi el temporal.
Sens dubte el més apassionant és comprovar com el viatge i la interacció entre alumnes i mestre ens ensenya noves coses cada dia i per tant es fa difícil caure en la rutina. Quan estàs començant el que hi ha més aviat és la incertesa cada vegada que agafes el timó de si tot anirà segons el que havies planificat o si hauràs d'improvisar solucions als entrebancs que van sorgint sobre la marxa. Alguns dies potser ets com el capità que s'orienta només mirant l'horitzó o les estrelles, però això només serveix per a trajectes curts o vorejant la costa. Pels viatges més llargs en canvi es fa imprescindible una bona planificació, seguir els mapes i utilitzar tots els instruments possibles perquè els mariners no se't cansin si passen massa estona només bregant amb les vel·les.
Per allà on passa el teu vaixell hi han passat molts altres abans, però ben segur que no totes les rutes són igual de bones: has de conéixer les característiques de la teva nau i de la teva tripulació (amb tota la seva diversitat) i trobar la que més s'escau.
El timó s'ha d'agafar amb força sinó vols que sigui el mar (o potser els aprenents mariners) qui et marquin el rumb a seguir pel vaixell. Però això no vol dir mai que l'actitud del capità hagi de ser inflexible: ha de saber escoltar i comprendre els seus mariners, que estan fent (ells sí) el seu primer viatge en aquest vaixell, mentres que per a tu només és el primer viatge amb la responsabilitat d'un capità, que és molta.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)