Presentació

Aquest és el meu tercer curs com a interí a les llistes del departament d'educació de la Generalitat. Fins ara havia fet vàries substitucions de diversa durada a secundària en instituts de L'Hospitalet de Llobregat, Sant Quirze de Besora, Sant Vicenç de Castellet i Capellades. Les dues més llargues van durar al voltant de tres mesos, per la qual cosa encara no he arribat als 12 mesos totals d'experiència (com tots els que fem aquest curs!). Aquest any vaig decidir afegir també primària i anglès per augmentar les meves opcions i per primer cop m'han donat una substitució per tot el curs. Amb els errors he anat prenent consciència a poc a poc de la diferència de mètode i d'actitud i de moltes coses més que hi ha entre primària i secundària, especialment quan faig classe al cicle inicial i mitjà, i per sort els companys em donen molts consells per adaptar-m'hi.

La meva escola es diu Mare de Deu del Portal, a la localitat de Prats de Rei, a 83 Km de Barcelona,  i forma part de la ZER Vent d'Avall, a l'Alta Anoia. Com que no sóc mestre itinerant hi estic tot el dia i dono classes de diversers asignatures a grups des de 1er a 6è. Però com que és una escola rural tenim barrejats alumnes de dos (o fins i tot tres) nivells i edats diferents a la mateixa aula, per la qual cosa has de tenir-ho tot molt ben lligat i programat perquè tots els grups aprofitin el temps i treballin alhora. De vegades fem activitats conjuntes i els més petits treuen profit de la presència dels grans però aixó no passa gaire sovint (només en activitats orals), perquè el programa no té masses punts d'intersecció. El cas és que la feina de programar es multiplica has d'estar per tothom: ja no és només la diversitat individual sinó també la de grups i nivells. A més lógicament el temps de classe és el mateix que si només tinguéssis un sol grup, no es pot estirar per molt que ho necesitis...

Haig de confessar que com que estava acostumat als grups de secundària, en veure els nens tan petits de primària vaig cometre l'error d'adoptar amb ells una actitud potser massa toba al principi i ara m'està costant de posar-me més dur amb ells (tinc molta paciència, però també poc geni) perquè s'han acostumat a una manera de fer massa tolerant. Com que tinc alguns alumnes molt mogudets d'aquells que no callen mai sovint haig de negociar amb ells com si fos una tutoria per fer-los recordar i respectar les normes de classe. A poc a poc ho vaig aconseguint però hi han dies que em costa molt d'esforç perquè tampoc puc castigar-los  sovint sense pati (ja sé el que és tenir queixes d'algun pare/mare per aquest motiu...) El proper curs, per molt petits que em semblin els nens prendré una altra actitud de bon començament perquè no pot ser que es pensin que com que sóc molt "enrotllat" amb mi poden anar al seu aire. T'han de veure sempre com un mestre, amb el respecte i la distància que aixó implica.

Els dono no només l'assignatura de castellà (la que feia a secundària), sinó també anglès, medi natural i social, ètica, reforç de lectura en català i fins i tot mitja hora de música a la setmana. Però l'assignatura que més m'agrada és una de nova a 6è curs que es diu "sensibilització artística": una hora a la setmana que durant el primer trimestre hem dedicat a la música, amb audicions i algunes webquests més o menys interactives, i en aquest segon trimestre farem alguns pintors. El primer que he escollit és en Marc Chagall, i sembla que els està agradant. És una assignatura no reglada (ni evaluable) de caire transversal perquè pots treballar la llengua, les TIC, la creativitat i la història (del món, no només de l'art).

De totes les meves experiències en la meva encara curta carrera d'ensenyant potser destacaria el mes i escaig amb el qual vaig debutar com a substitut, en l'institut Margarita Xirgu de L'Hospitalet de Llobregat, que té més d'un 80% d'alumnes de famílies immigrants. Em va tocar una aula d'acollida de 12 alumnes, 3 del Marroc, 2 del Pakistan, 3 de Senegal, 3 xinesos i un dominicà. Com que vaig entrar al febrer els alumnes ja començaven a conéixer el català i tot va anar molt més rodat del que em pensava. Excepte un dels xinesos que feia campana sovint per estar a la sala de joc del barri els altres alumnes em van sorprendre amb la seva actitud i immenses ganes d'aprendre. Fins i tot una alumna xinesa em va regalar l'últim dia un mòbil metàl·lic de l'horòscop xinès molt maco per penjar. La despedida així no va ser tan trista, perquè es va barrejar amb la sensació d'haver fet les coses bé i la satisfacció de comprovar que els nens estaven agraïts per aquelles poques setmanes que havia passat amb ells.