Reflexió article Manuel Segura i experiència personal tutoria

La meva experiència personal amb una tutoria de 2on batx


El curs passat vaig fer una substitució de quatre mesos a 2on de batxillerat a l'institut Molí de la Vila de Capellades. Era la primera vegada que em tocava un grup com a tutor i haig de reconèixer que al principi em va espantar bastant la responsabilitat. Eren els últims mesos del curs i lógicament en ser un substitut no havia tingut cap contacte amb els alumnes fins llavors, i quedaven encara entrevistes per fer amb els pares. Afortunadament em vaig trobar amb molts elements que em van tranquilitzar:
- Els alumnes de batxillerat que em van tocar tenien un grau de responsabilitat i maduresa que no m'esperava. Tots eren molt conscients que s'estaven jugant més que mai el seu futur a la vida, donat que la immensa majoria volien fer estudis universitaris. Acostumat com estava als alumnes de l'ESO era tot un plaer no haver de cridar l'atenció gairebé mai a ningú durant la classe i fer-la amb total normalitat i sense interrupcions.
- La resta de professors em van informar dels detalls que necessitava per no fer el ridícul durant les entrevistes amb els pares (donat que no coneixia prou als alumnes)
- Sorprenentment, molts pares consideraven suficient una conversa telefònica (en vaig tenir bastants) donat que els seus fills treien bones notes i no calia parlar-ne en persona.
- Em preocupava no conéixer les circumstàncies personals dels alumnes, però els pares de seguida s'anticipaven amb alguna explicació dels perquès de certs comportaments: que si no li va bé amb la seva parella, que si té males companyies, que si és massa tímid... Amb tanta franquesa de vegades et senties una mica com si allò fos un consultori sentimental, però per sort sempre podies contrastar la informació amb dades més pròpiament acadèmiques, que són les que volen de tu. Si ja és difícil assolir un bon nivell d'inteligència emocional, més encara ho és donar consells a algú que coneix molt millor que tu a l'alumne (com a persona).
- Em vaig trobar més sovint amb pares que confirmaven que el seu fill es comportava de forma similar a casa que a l'institut que no al contrari. No vaig tenir sorpreses ni pares enrabiats per aquest motiu, i aixó que l'adolescència és potser l'època en que som més gelosos de la nostra intimitat i que més ens comportem de forma gregària...però potser no fins al punt de tenir dues cares, una per casa i un altra per l'institut.

Ja que parlem d'inteligència emocional i privacitat, potser una de les anècdotes més curioses es va produir en la preparació de la tutoria dedicada a la sexualitat. Afortunadament no erem els mestres qui haviem de donar explicacions sobre aquest tema tan delicat i que tant d'interés els desperta: vindria una especialista a parlar-ne amb tots els grups per separat.
Vam projectar el film "Philadelphia" perquè reflexionessin sobre la SIDA. Els vaig aclarir que en ser un film de fa 20 anys dona una visió encara més pesimista de la malaltia i les seves conseqüencies perquè no hi havia les medicacions d'ara. De totes maneres encara és vigent el missatge en favor de l'integració i contra l'estigmatització d'aquests malalts.
Després els vaig demanar que em passessin per escrit i de forma anònima els seus dubtes sobre sexualitat per fer-los arribar a l'especialista i només em van fer arribar dues preguntes (una sobre la píldora del dia després i l'altra sobre els preservatius)! Em vaig enfadar amb ells i es van excusar dient que se'ls acudia res. Jo penso que no volien avergonyir-se si s'acabava sabent que tal o tal alumne havia fet tal pregunta i que per això van preferir callar. Així que com que no quedava temps vaig afegir jo mateix unes quantes preguntes clau intentant posar-me en la seva pell i recordant la meva adolescència (en això no crec que siguin tan diferents els d'ara dels de fa 20 anys...) El dia de la xerrada amb la sexòloga cap mestre podia estar present a l'aula, per afavorir que els alumnes parlessin amb total llibertat i evitar filtracions als pares. En acabar em van dir que havia estat la tutoria més interesant de tot el curs i que havien xerrat i opinat molt, i que ningú sabia qui havia fet moltes d'aquelles preguntes... Jo els ho vaig confesar i van riure molt!!


Reflexió a partir de l'entrevista al pedagog Manuel Segura

Em resulta difícil aportar una reflexió en profunditat a unes paraules tan sàvies i profundes com les de Manuel Segura, sobre tot tenint en compte la meva escasa experiència com a mestre i comparant-la amb la seva de més de 60 anys...  De totes maneres, aquesta activitat sí que m'ha fet reflexionar una vegada més sobre la pràctica docent i aquestes són les meves conclusions/reflexions sorgides directa o indirectament d'aquesta lectura:

1. Fer de mestre és una de les feines més difícils del món perquè no es tracta de transmetre uns coneixements sobre unes matèries sinó de formar íntegrament les persones com a tals.
2. Les persones vivim en societat i l'escola té una funció clau en aquest aspecte, però sovint ha tractat els nens com gots buits que s'han d'omplir de coneixements, oblidant la vessant emocional, l'educació en els valors i l'aprendre a pensar.
3. S'ha perdut la visió integradora i humanista de la cultura, i al món científic li és difícil connectar amb la resta de la societat: les universitats formen especialistes en trosos cada vegada més petits de coneixement que ho saben tot sobre una fracció minúscula del món. Per aixó quan un comunicador nat com un Eduard Punset trenca aquesta bombolla ens adonem encara més que el privilegi de veritat no és només el saber, sinó el saber pensar, i relacionar idees d'aquí i d'allà per extreure'n les claus que ens ajudin a veure més enllà dels esquemes massa simplistes.
4. Els mestres hem de fomentar la reflexió crítica, l'autoconeixement i autocontrol de les emocions dels alumnes i educar en valors morals. Es nota que l'entrevistat és un jesuita: de sempre han estat els més actius i moderns en la seva visió de l'ensenyament. De fet si no m'equivoco també són els principals defensors de la "teologia de la liberación" a Sudamèrica i una de les seccions de l'esglesia cristiana que fan més feina d'ajut social. (I que consti que sóc ateu i per tant ben poc simpatitzant de les tasques evangelitzadores...)
5. A l'entrevista no es diu gaire cosa sobre el mètode que utilitza Manuel Segura (hauré de consultar alguna de les seves publicacions) però deduim que el mitjà més adient per treballar la reflexió són les teràpies de grup. Un element clau em sembla que deu ser el que les discusions es facin entre amics, per la llibertat que això et dona i per afavorir un clima positiu i que sigui més fàcil obrir els nostres racons més íntims (aquí tornem a notar els perfums de l'incens: el sacrament de la confessió ha complert des de la seva invenció una funció terapeùtica indubtable des de que es va establir en l'àmbit catòlic...)
6. Educar en valors morals i ensenyar el control de les emocions no és gens comú a l'escola, els trobem poc sovint dins les programacions (si els trobem). Les tutories potser són l'àmbit escolar més propici per tractar-los: de vegades alguns mestres hem tingut la impressió xerrant amb els alumnes durant la tutoria de que estàvem fent com una espècie de psicoteràpia de reflexió col·lectiva, més o menys autocrítica.
7. No s'ha escrit cap "diccionari" de les emocions. És una matèria que escorredissa com poques que defuig una classificació racional i científica. Tinc molta curiositat per veure aquesta tipologia de més de 60 emocions que diu l'entrevistat! (a mi no se m'acudeixen més d'una dotzena, la veritat).
8. Un altra de les idees bàsiques de la pedagogia proposada pel Manuel Segura és la d'ensenyar d'una manera lúdica. Aquesta deu ser una idea tan vella com l'escola mateixa, però no per això és el camí més freqüentat. És la clau mestra que pot obrir totes les portes de l'èxit en qualsevol objectiu que et vulguis plantejar dins del món de l'ensenyament. Però és tan difícil d'aconseguir i cal tanta imaginació i creativitat (i temps per pensar) que molt sovint tirem pel camí més fàcil de la rutina coneguda. Engrescar i fins i tot apassionar els alumnes per allò que els expliques: aquest si que és un do difícil de trobar, i no s'apren només amb l'experiència, cal molta voluntat, experiència i qualitats de comunicador innates! Quantes vegades no haurem sentit quan érem alumnes allò de "a classe venim a estudiar i a aprendre, per divertir-vos ja teniu el pati", com si fosin dues idees incompatibles. Fins i tot hi havien mestres cavernícoles que defensaven allò de que "la letra con sangre entra", però aquests per sort ja estan pràcticament estingits.
9. Tampoc hem de confondre la pedagogia "lúdica" amb defensar un altra tan "moderna" que no requereixi d'esforç per part de l'alumne. això seria com demostrar la quadratura del cercle: és impossible. És un altra idea que es menciona a l'entrevista, que els joves d'avui ho volen tot immediatament, que s'ha perdut la cultura de l'esforç. Algunes polítiques educatives s'han demosrtrat errònies quan apuntaven en aquest sentit, i per això hem tornat a les notes tradicionals en comptes d'aquell vaguíssim "progressa adequadament" o "necesita millorar".
10. Ja he parlat d'educar les emocions, però em queda encara un altra de les potes de la cadira: ensenyar a pensar. Com s'ensenya a pensar? Difícil resposta.... Tan difícil és aprendre a pensar com aprendre a estudiar o, dit d'una manera més genèrica, aprendre a aprendre. Fins i tot m'atreviria a dir que gairebé són la mateixa cosa, perquè per aprendre d'una manera significativa (i no com una màquina) cal pensar molt, i relacionar les idees i extreure'n conclusions i regles, per inducció o per deducció. De vegades hi han activitats que de tan antigues poden semblar inútils, però és ben al contrari: encara són eficaces perquè impliquen processos que són a la base de qualsevol bon aprenentage: per exemple saber trobar les idees esencials d'un text i fer un bon esquema. Sembla fàcil i avorrit però si es fa bé podem estar segurs que els alumnes hauran entés i assimilat molt millor aquell text que si només ho haguessin llegit i subratllat. Fa unes setmanes vaig llegir a un diari que un estudi de no sé quina universitat (tinc mala memòria, no he aconseguit educar-la...) havia demostrat que els alumes que feien l'esfoç d'explicar verbalment un text que havien llegit obtenien després resultats significativament millors en un examen sobre aquest text que aquells que només ho havien fet per escrit i n'havien assimilat millor el seu contingut. Sembla mentida que en ple segle XXI encara fem descobriments sobre els processos de cognició i les tècniques d'estudi, i suposo que és perquè el cervell encara és un gran desconegut...
11. No m'ha sorprés la contradicció de que parla el Manuel Segura de que la nostra societat educa en l'individualisme i la competència feroç mentres que les empreses estan demanant gent que sàpiga treballar en equip. Suposo que no és cap contradicció sinó que té a veure amb allò que els directius (i els cap de personal) més volen en qualsevol treballador: flexibilitat i adaptabilitat, però en tot els sentits: si es possible estirar-te com un xiclet per fer la feina de tres persones alhora millor encara. Segurament per això la inteligència emocional també és molt valorada a les empreses: evita molts conflictes (qui no s'ha adonat massa tard que aquell no era el millor dia ni la millor forma de plantejar-li al jefe que les coses no s'estaven fent bé...?).
12. No es parla a l'article de dos temes molt interesants que qualsevol bon pedagog hauria de conéixer: la famosa intuició (suposadament enfrontada al pensament raonat) i les suposades diferències entre home i dona. Sempre s'ha dit que les dones són més inteligents que els homes i deu ser pel que ara anomenem inteligència emocional, més evolucionada durant mil·lenis en la dona, mentres que en l'home la teníem quasi reprimida, però també perquè la intuició els funciona millor. Tenia una companya de feina que sempre em deia "cuando tú vas, yo vuelvo; y a veces ya he vuelto dos veces". I la veritat és que molt sovint tenia raó. Potser només feia la feina millor que jo, però potser (i no ho dic per excusar-me) també influeix el fet que jo no he tingut mai massa desenvolupat el do de la intuició, i d'anticipar-me als aconteixements. Sempre fent cabòries mentals i mesurant pros i contres i perdent un temps preciós mentres que aquella dona es llençava a la piscina i molt sovint encertava... Quan vaig saber que hi han molts tipus diferents d'inteligència ja podia dormir més tranquil i menys acomplexat i fer autocrítica d'una manera menys sagnant: vaig comprendre que senzillament érem diferents, i no perquè ella fos una dona, sinó perquè jo no havia desenvolupat certes habilitats i inteligències que necesitava per aquella feina i que ella sí tenia.
13. He parlat abans d'ensenyar a pensar i voldria afegir algunes reflexions més, perquè el tema dona molt de si. És una tasca que els mestres hem de fer gradualment i tenint en compte els condicionants personals i d'edat de cada alumne. Evidentment, quan són més petits el grau d'abstracció ha de ser menor i han de fer més activitats on apliquin el raonament inductiu, a partir de l'observació de casos pràctics i exemples, més que no pas el deductiu. Quan fem activitats de comprensió lectora hem d'intentar que contestin amb les seves pròpies paraules i fer-los preguntes que no siguin de resposta massa directa tipus lloro repetidor; només així estarem segurs que entenen el que han llegit. Hi han matèries com ara el medi que són molt propícies a fer mapes conceptuals, una de les eines imprescindibles per aprendre a aprendre/aprendre a pensar.
14. Algunes decisions en matèria de política educativa han estat molt poc encertades; per exemple la de treure la filosofia com a matèria obligatòria al batxillerat. Cap matèria millor que aquesta podia fomentar la el pensament crític i la reflexió interdisciplinària. Encara que només fesin una mica d'història ja podrien (són prou madurs) entendre la multiplicitat d'interpretacions del món que han fet els filòsofs al larg de la història. Si per desenvolupar la inteligència emocional has d'aprendre a posar-te en la pell de l'altre, per aprendre a raonar res millor que endinsar-te en les teories tan diverses que han pensat els filòsofs més importants, no us sembla? Igual us sona molt utòpic però penso que amb l'ajut de la filosofia els joves tindrien una visió més relativista i no caurien tan fàcilment en els maximalismes i la intolerància.
15. Posats a malpensar de les autoritats que ens governen, potser el que volen és crear ciutadans més dòcils i manipulables, i els convé un "pensament dèbil" i educar la gent en una cultura en pildoretes de fàcil digestió més que no pas fomentar uns ciutadans massa espavilats i crítics. Certament, ho estan aconseguint, perquè si no no s'explica l'altísim grau de conformisme del jovent d'avui dia (d'això també en parla el Manuel Segura), que veu amb resignació com es perden conquestes socials que semblaven intocables (com ara la jubilació als 65 anys).
16. Voleu més proves d'aquest conformisme? Segons dieuen les estadístiques més del 60% de la població activa a Espanya és mileurista, i no pas per falta de preparació sinó perquè ho hem permés entre tots amb la nostra inacció. A Espanya tothom volem ser funcionaris, no hi ha la mobilitat laboral d'altres països més rics i amb més tradició contestatària (com per exemple els nostres veïns francesos, sempre alerta i en peu de guerra). Ni en parlem de la imposibilitat de trobar vivenda a preus raonables o de que tinguem els bancs més lladres d'Europa (si teniu amics visquent a fora, pregunteu-los i obrireu els ulls...). I millor no esmentar el boom de personatges infumables del "famoseo" sense ofici ni benefici que atreuen les mases com un iman gràcies a l'efecte aborregador de la "tele-basura".
17. També ens parla el Manuel Segura de la faciltat d'accés a la informació, que segons ell no ens fa més madurs. En aquest punt discrepo, i explicaré perquè. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un creixement imparable d'internet, que actualment té en les xarxes socials una de les seves eines sembla ser que més poderoses. Abans, quan volies informar-te d'alguna cosa només tenies els mitjans de comunicació tradicionals: diaris, revistes, televisió i ràdio. Res més. Posaré un exemple personal: Sóc un gran aficionat a la música i tinc una col·lecció de + de 5.000 discos de tots els estils (només distingeixo entre música bona i dolenta) feta a base de paciència i es clar, sacrificis econòmics. Abans, com que a Espanya no se li ha donat mai importància a la música (per cert, hauria de ser matèria obligatòria fins a la universitat) si volies estar al dia havies de llegir certes revistes especialitzades (estrangeres i locals) i després gaudir d'aquelles maravelles comprant aquells discos que entraven dintre els teus gustos (la música evidentment no és per llegir-la sino per escoltar-la). Sovint eren discos d'importació, perquè el mercat espanyol sempre ha estat molt pobre (en tots els sentits). T'havies d'arriscar sense poder-los sentir abans perquè a la ràdio (ja ni parlem dels altres mitjans de difusió) només regnen (i encara ho fan avui!) les radiofòrmules que programen 24h al dia la mateixa "papilla de fàcil digestió" (per dir-ho d'una manera que no insulti ningú). En canvi ara qualsevol internauta mínimament entrenat té a l'abast d'un simple clic a l'ordinador tota la informació especialitzada que vulgui, discos a dojo d'arreu el món (pagant o sense pagar) i multitud d'espais per entrar en contacte amb més profunditat en tots aquells móns que abans eren inexplorables per manca de mitjans. Internet ha multiplicat exponencialment el nombre de veus crítiques (més o menys ben informades)que s'expresen amb total llibertat i desinteresadament, i que sovint troben el seu públic. La xarxa està plena de nínxols més o menys reduïts però oberts a tothom (internet és 100% democràtic) que responen únicament a la necesitat d'expresar-se i trobar un espai a la teva mida. Aquest mateix blog en podria ser un bon exemple... És cert que a la xarxa també hi ha molt onanisme i especialistes del monòleg, però enmig de la frivolitat intrascendent de molts xats i xarxes socials també es troben veus crítiques, dialogants i enriquidores que fins i tot poden marcar tendències. En definitiva, podem ser usuaris "madurs" d'internet si sabem escollir, separar el gra de la palla, i trobar les fonts d'informació més adients, que sovint no són les primeres que et mostra el google en pantalla... És a dir, no perdre mai el sentit crític i estar alerta.

Podria fer més i més comentaris sorgits de la lectura d'aquesta interesantísima entrevista però de moment ho deixo aquí. Lluís, moltes gràcies per penjar-la al blog i fer-nos reflexionar de la mà d'aquest pedagog (que no coneixia) tan clàssic i modern alhora.