Reflexions vídeo "Dinner for two" i cas pràctic

Activitat 1 - Reflexió a partir del vídeo "Dinner for two"

Descripció del vídeo i les seves lliçons de comportament

Un sensual i nocturn fons musical de jazz amb piano i saxo ens endinsa en el món salvatge de la selva, on tota mena d’animals es relacionen amb el seu entorn i dediquen el seu temps, entre d’altres coses, a trobar menjar. De seguida trobem els que seran els dos protagonistes del nostre vídeo: dos camaleons que no paren de caçar insectes amb la seva llarga i enganxosa llengua. Al principi tot és normal i sense incidents, però de sobte els dos camaleons s’apropen massa l’un a l’altre i salta el conflicte perquè tots dos lluiten per la mateixa mosca i cap d’ells la vol deixar anar. La lluita té alguns moments molt significatius com ara quan per entossudir-se cegament en un únic objectiu perden l’oportunitat de caçar altres peces que els passen pel davant, o quan fan gala de tot el seu arsenal d’armes de mascle lluitant i posant-se “xulos” intentant espantar el contrari. Els altres animals s’ho miren encuriosits al principi, però quan la baralla es torna més violenta i arriben al contacte físic n’hi ha que fugen corrents. Els únics que semblen poder treure’n profit són dos cocodrils que obren les seves enormes boques esperant la badada: enredats en la seva baralla els camaleons estan a punt de caure al riu en trencar-se la branca, però en un moviment rapidíssim un dels camaleons evita la mort de l’altra agafant-lo del braç en l’últim moment. La mosca aprofita l’ocasió per fugir i els dos competidors es miren adonant-se del que ha passat: la proximitat de la mort per la presència d’un depredador els ha unit d’una manera instintiva com a germans, deixant de banda les seves diferències. Han aprés la seva primera lliçó en aquest món salvatge de la selva: millor deixar escapar una mosca que no pas perdre la vida; el company camaleó pot ser un competidor que lluita pel mateix menjar dins el mateix hàbitat, però al menys no és un depredador que pot acabar amb tu d’una mossegada.

La segona lliçó de solidaritat i generositat l’aprendran del gripau, que cap al final del vídeo es converteix en el tercer protagonista: quan està a punt de menjar-se la mosca per la qual lluitaven els dos camaleons s’atura un moment per pensar. A l’escena següent el trobem fent d’amfitrió a taula, amb els dos camaleons com a convidats per a compartir aquell insecte com a dinar. És ben poca cosa, però el gripau s’ha estimat més fer néixer l’amistat entre tots tres amb aquest gest generós que no pas quedar-se el menjar per ell solet.

Cap al final trobem la tercera i última lliçó: els camaleons semblen haver-se contagiat de les bones maneres del gripau, perquè quan un nou insecte passa volant sobre la taula i estan a punt d’atrapar-lo, de sobte se n’adonen que poden tornar-li el gest al seu amfitrió i deixar que sigui ell qui se’l mengi. El gripau no el deixa pas escapar, i amb aquesta última escena es tanca aquest simpàtic i alliçonador vídeo d’animació.

Una mica de ciència i algunes conclusions a partir de la interpretació del vídeo aplicada al món de l’ensenyament

Tot i que ningú dubtaria que els comportaments humans van molt més enllà dels purament animals, i encara que no visquem en un entorn salvatge com el de la selva d’aquest vídeo, per desgràcia milers d’anys d’evolució i de cultura (incloent-hi els condicionants morals i socials) no han desterrat els comportaments violents que encara treuen el cap (o més aviat les banyes) amb certa freqüència a la nostra societat suposadament civilitzada d’homes i dones del s.XXI. El nostre ADN porta gravat el vincle amb els nostres avantpassats homínids més primitius i salvatges i també amb la resta dels éssers vius dels planeta. Potser una de les sorpreses més grans del desxiframent del mapa del genoma humà és el descobrir, segons han dit els experts, que els gens que ens diferencien dels primats representen un percentatge de menys del 2%!!! i que tenim més gens en comú amb altres espècies aparentment allunyades de la nostra (fins i tot una simple mosca!) del que ens pensem; l’especialitat anomenada “genòmica comparada” ens ha donat moltes sorpreses darrerament.

Ningú ha pogut encara contradir amb arguments científics la teoria de l’evolució darwiniana (ens agradi o no), i encara que siguem l’espècie culturalment més avançada i que gaudim dels avantatges del llenguatge i de la ciència (aquesta des de fa només uns segles), no hi ha dubte que som animals, racionals (uns més que d’altres, tot s’ha de dir), però animals al cap i a la fi. Quantes vegades no haurem sentit com a excusa per un comportament massa primitiu i violent allò de “m’ha sortit la part més salvatge i animal que porto a dins...”? Aquest és un tema que de sempre ha obert infinites portes a la discussió científica, mai no tancades del tot perquè constantment sorgeixen arguments i explicacions de tot tipus. Simplificant molt podríem concloure que en essència trobem dues tendències o corrents: els que opinen que els nostres gens són egoistes i l’únic que busquem amb la violència és la conservació de l’espècie i la supervivència del més apte en un entorn on hi ha competència i els que opinen que els condicionants culturals i socials estan per sobre dels biològics i els moldegen (per bé o per malament), igual com el carboni ben tallat i polit es pot convertir en un esplèndid diamant o bé quedar-se en un mineral més de poca vàlua, però això sí: sempre hi ha d’haver el “carboni” que distingeixi els éssers humans dels altres “minerals”.

Tornant al món de l’ensenyament, podem extreure’n algunes lliçons:

1) L’anècdota dels dos camaleons entossudits cegament en un únic objectiu (la mosca) perdent l’oportunitat de caçar altres peces ens ensenya que no hem de perdre de vista mai el nostre entorn, d’una manera el més oberta i flexible possible i que hem de ser constructius i tenir alternatives quan les coses no van bé en comptes d’ensopegar una i altra vegada amb els mateixos obstacles. Als nens (i a molts adults) els costa molt prendre distància de la seva realitat immediata i fer qualsevol anàlisi crític del seu comportament; només veuen allò més immediat que els afecta directament; com més petits més egoistes i més es miren el melic; no pensen en les conseqüències dels seus actes en els companys ni acostumen a adonar-se que pot haver diverses maneres vàlides per arribar a un mateix objectiu; la capacitat d’anàlisi (i encara més la d’autoanàlisi) l’aprenem amb els anys, i per això a les escoles és tan fàcil trobar picabaralles (que els mestres de seguida califiquem com “infantils”) per les coses més insignificants, són dos egos inflexibles que no han aprés encara a veure el món més enllà de les fronteres del seu propi jo, i que deixaran passar totes les mosques del món abans de donar el braç a tòrcer. L’escola ha de ser una entitat transformadora i “socialitzadora” on els nens aprenguin a conviure i a compartir i a prendre consciència del món que els envolta, més enllà de les petites fronteres de casa seva. Els dos camaleons han de veure en la selva tot un món de possibilitats obertes i no limitar-se als estrets límits d’un hàbitat massa petit on ensopegar amb els altres.

2) La xuleria en el pre-combat dels dos camaleons intentant espantar l’altre abans d’arribar a la violència física pròpiament dita la trobem sovint a l’escola en els comportaments “gallitos” d’alguns nens que els han convertit en la seva marca d’identitat per imposar-se als altres quan no tenen arguments, o fins i tot en una eina per cridar l’atenció i ser populars entre els companys. Els mestres hem d’estar molt a l’aguait per detectar aquests comportaments (sovint heretats d’actituds masclistes o violentes a casa) i tallar-los en sec abans que arrelin massa i es converteixin en costum o  (pitjor encara) s’encomanin als altres companys.

3) El camaleó que salva la vida a l’altre quan estan a punt de caure sobre els cocodrils ens ensenya que quan ens trobem en una situació límit en la qual no hi ha temps per a la reflexió actuem d’una manera instintiva que ens pot evitar molts problemes. En aquest cas s’ha imposat l’instint de supervivència (el més antic i primitiu de tots) per sobre les diferències entre els dos camaleons competidors. Evidentment, a l’escola no trobarem mai un cas en qual hi estigui en joc la vida de ningú, però sí que trobarem exemples d’”aliances” de conveniència entre companys que potser no tenen una relació especialment bona per “lluitar” contra un enemic comú més fort. Els mestres un cop més en d’estar alerta i intentar tallar els conflictes grupals i els possibles focus de violència. Com tots sabem, això és molt més freqüent a l’ensenyament secundari: en alguns instituts de l’extraradi de les grans ciutats trobem fins i tot bandes amb una certa identitat molt marcada (especialment llatines) que són un reflex dels conflictes de la societat adulta en la qual s’emmirallen, i que fan de la violència i la intolerància del que és “diferent” una de les seves senyes d’identitat.

4) Del gripau generós que convida als dos camaleons hem d’aprendre la importància de la solidaritat i l’amistat per sobre de qualsevol diferència i discriminació per raons de sexe, ideologia, raça, classe social o qualsevol altra frontera que volguem establir. Ja en vaig parlar en el meu comentari al vídeo del noi negre i la nena del globus o sigui que no profunditzaré més.

5) Dels gest dels camaleons que d’alguna manera retornen la generositat a l’amfitrió gripau deixant que es mengi la mosca que passa volant per sobre els seus caps aprenem que les bones maneres (i també les dolentes, per desgràcia) es poden encomanar. L’escola és un lloc on hem d’educar també en valors i normes i del fet d’estar tots plegats tancats en un aula tantes hores al dia els mestres n’hem de treure tot el profit possible pels nens, intentant lloar i cridar l’atenció envers els bons comportaments (model positiu), al mateix temps que rebutgem, critiquem (i si cal castiguem) els comportaments negatius.

Com a conclusió, voldria dir que he trobat “Dinner for un vídeo molt intel·ligent i ben realitzat (fins i tot en els aspectes musicals), que en només 7 minuts ens obre un munt de portes per a una reflexió interdisciplinària, a partir d’una simpàtica i senzilla història del món animal. No és estrany que estigui penjat en una plataforma educativa com EDU3.CAT.

Activitat 2 - Reflexió a partir d'un cas pràctic representat al taller

Com ja vaig comentar a classe, el punt en el qual jo tinc més necesitat d'aprofondir i millorar en la meva feina com a mestre és el de la gestió d'aula, especialment quan es produeix qualsevol tipus de conflictes entre mestre i alumne o entre els alumnes (tots dos són importants). Dos tipus més de conflicte que també poden tenir lloc a l'escola són els conflictes entre mestres o amb la direcció o també entre mestres i pares d'alumnes, però aquests acostumen a ser menys freqüents i per aquest motiu no m'interesen tant.

El pare enfadat amb el tutor
A classe hem representat un cas pràctic d'un pare molt enfadat amb l'escola que feia responsable al tutor de la lesió que havia tingut el seu fill. a tots ens va quedar molt clar que la millor manera de fer front a aquella situació tan delicada i que fins i tot semblava que podia derivar en violència verbal (i potser física) per part del pare era la d'intentar calmar-lo, sense assumir directament la responsabilitat de l'accident (que evidentment no era culpa del tutor) però tampoc tirant pilotes fora com si l'escola no hi tingués res a veure; és a dir, allò que col·loquialment en diem "saber nedar i guardar la roba". Quan hi ha un foc encés i el volem apagar ja se sap que no hem d'afegir-hi més llenya i per tant hem d'evitar entrar en l'espiral de violència i tensió que està originant el pare. Res més assenyat que donar-li unes respostes el més sinceres i serenes possibles, esperant que quedi ben clar que no volem guerra; tampoc ha de semblar que l'estem regatejant i per tant de seguida li haurem d'aclarir que necesitem més informació sobre els fets i que tan aviat tinguem un quadre complet de la situació estarem encantats (mentira, però hem de quedar bé...) de tornar-nos a veure per parlar-ne. El pare podrà entendre que tinguem la necesitat d'aclarir-ho amb el mestre que estava amb el nen durant aquella classe (d'educació física) i com més propera la data de la nova entrevista molt millor. Per cert, que si el fill està present en aquesta situació tan incòmoda de protesta del pare també seria bo esperar que hi hagi una mica més de calma i llavors preguntar-li com va passar l'accident, perquè pot ser que en tenir por d'un possible càstig no hagi estat del tot sincer amb el seu pare, i que ara davant el tutor li "surtin els colors" i expliqui la història d'una forma més propera a la veritat.

L'alumne que provoca un conflicte a classe
Aquest segon cas pràctic em va resultar més interesant perquè d'alguna manera m'hi vaig veure reflectit, ja que unes setmanes abans havia tingut a classe un conflicte del qual no vaig sortir del tot ben parat perquè les decisions que vaig prendre en calent no van ser les més encertades. En el meu cas es tractava d'una alumna bastant aplicada que se'm va queixar que algú li acabava de dir "Abeja Maya". Com que jo no volia que l'alumne que se suposava tenia un comportament modèlic fos motiu de burla per part cap company, tot i que era conscient que dir-li a algú "Abeja Maya" no és cap insult greu sinò més aviat una brometa (un pelet envejosa i potser malintencionada, això sí) vaig demanar de seguida qui havia estat, interrompent en curs normal de la classe quan no era un motiu de prou pes. El resultat va ser que a l'últim quart d'hora no hi va haver pau, primer perquè dos alumnes acusaven mútuament l'un a l'altre, i segon perquè de seguida van tenir arguments per "embrutar" la bona imatge de la noia insultada i aquí l'ambient encara es va fer pitjor. A més, vaig voler que un dels alumnes demanés disculpes a l'altra en aquell mateix moment, quan tot estava massa calent i encara no estava del tot aclarida la cadena completa dels fets (que venien de més enrera...)

Aquesta experiència tan aparentment insignificant em va servir per aprendre que quan treballes amb nens amb un grau de maduresa encara baix com els de primària és millor no donar massa importància a aquests petits incidents i continuar la classe amb normalitat, en comptes d'interrompre-la i trencar el ritme i la concentració dels alumnes. Per tant, has de tenir uns criteris clars (basats en l'experiència i el sentit comú) per prendre una decisió ràpida en el moment de l'incident, tallant-lo en sec amb autoritat i només interrompre la classe quan el comportament s'ho mereix veritablement i necesita un càstic o una esbroncada exemplar. Una solució intermitja que t'evita molts problemes i malentesos és cridar l'atenció dient molt seriós un simple "al final de la classe en parlarem tu i jo d'això que has fet": d'aquesta manera l'alumne és conscient de que el seu mal comportament no ha passat desapercebut i alhora evitem "embrutar" l'ambient de la classe obrint la caixa dels trons de les acusacions mútues que sempre suposa esbrinar els culpables d'una acció al mig de la classe. Passats aquests minuts l'incident no estarà tan calent i podrem "remenar-lo" sense sortir tan cremats tots plegats, i sobre ens haurà permés continuar la classe amb més normalitat. Evidentment, aquest ajornament només ho podem fer si no es tracta d'una acció greu que requereixi l'acció immediata per part del mestre.  Per tant, és un terme mig entre la inacció i la interrupció de la classe, però que implica igualment l'imprescindible diàleg (i possible conciliació) entre les parts implicades en l'incident.